Booktrailers de BELLVER-Joana Pol

Loading...

jueves, junio 22, 2006

Jordi Pijoan y Laura López en IB3-Radio

Esta semana, Sandra Llabrés y la escritora mallorquina Joana Pol estuvieron acompañadas en EL RINCÓN LITERARIO DE 3 DE NIT por el flamante ganador del concurso de Joescric Jordi Pijoan y por la escritora madrileña Laura López, de Madrid. Aquí tenéis un extracto del programa.


Lema:

Una imatge és millor que mil paraules, llavors mil i una paraules ja són millor que una imatge. Hi ha un moment en què la paraula guanya.

Biografia Jordi Pijoan-López:

Tortosí d’arrels des del 1970 i barceloní empeltat des del 1991 fins l’actualitat. És arqueòleg de professió i administratiu per obligació. Es dedica a escriure en el silenci i la intimitat des de si fa no fa els vint anys, amb certa i irregular assiduïtat. Un atur forçós i una filla a qui nodrir l’animaren, o més ben dit el comminaren a perdre la vergonya d’allò que escrivia i presentar la seva narració “Psicofonia per a principiants” al I Concurs Literari d’Humor Negre (convocat per Humoralia, La Paeria i la UdL). Va quedar finalista, categoria que no donava ni cinc duros de calaix, però que comportava la publicació de l’obra. La podeu trobar en l’original català per la UdL i en traducció al castellà per Editorial Milenio. L’èxit relatiu d’aquest primer intent l’anima a presentar-me a més certàmens d’aquesta mena, trobant el cim de l’èxit (eternament fugisser fins llavors) en el III Concurs de Conte que convocà el portal d’internet joescric.com amb el conte “Una combinació prohibida”, publicat en un volum junt amb dues obres més: “Eutanasia’m!” i “Mater”. Poca cosa més a dir, més que, de moment, continua escrivint.


Manifest:

Per què escric? Típica pregunta a la qual l’única resposta immediata que se t’acut és “perquè em ve de gust”. Però convinguem que la resposta és pobra a les possibles expectatives del preguntador. Llavors només se t’acut recórrer a tòpics, però el públic no es mama el dit i et veurà el llautó. Després pensés que podries plantejar-ho en sentit negatiu: “I si no escrivís com em sentiria?”. Malament!: n’estic segur, però no sé per què, doncs val a dir que tampoc perillaria la meva supervivència immediata. Ans al contrari, hom pot comprovar en el dia a dia que la major part de gent no escriu i va fent sense gaires problemes. Encara més, hom pot comprovar que es pot ser l’inútil analfabèstia més gran i arribar a ser president de... bé!, centrem-nos en el tema. Llavors, per què escric?, si fins i tot, segons qui pot considerar que escriure es perdre el temps, si no és que ho facis per guanyar-te les garrofes.
Sincerament, no sé per què escric si és que escric per o per a quelcom. Més aviat crec que escriure és una cosa que em vaig trobar. De nen jo ja ho era una mica cabòries i podia arribar a preferir estar sol concentrat en les meves fantasies que jugant. També em retroalimentava aquest món interior llegint còmics, contes i amb el cinema –aquella literatura mastegada en imatges–. Després vaig anar complicant les lectures i vaig tenir la sort de tenir a un tal Manel com a professor de literatura catalana, senyor que em va demostrar que hom, si ho desitjava, podia escriure sense caler prèviament anomenar-se Ramon Llull, Cervantes o Shakespeare. En definitiva, em va ensenyar que l’escriure no et ve per ciència infusa.
Ja per mi sol, vaig comprovar que escrivint em divertia i, sobretot, em desfogava; ho vaig comprovar si fa no fa per les mateixes alçades de la vida que me’n vaig assabentar que a Aristòtil també el desfogava escriure i vaig pensar: “guaita quina coincidència!”.
Concloent!, se m’acaba l’espai per a aquest manifest i respecte a la pregunta primera no n’he tret l’aigua clara. Millor així, segur que continuaré escrivint per trobar la resposta... o potser no.


Conte hiperbreu:

Petit apocalipsi a l’illa d’en Robinson

En Robinson contempla l’horitzó d’aigua una vegada més, en l’ambigu límit que l’oceà i la terra ferma es disputen alternativament, amb els peus rebent les reparadores onades que eviten se li socarrin amb la sorra, més que fornejada pel Sol tropical.
L’eterna esperança de poder atalaiar un vaixell que se’ls endugui d’aquest racó de món no s’ha esvaït mai de mai. Aulla tan lluny com pot, emprant la mà dreta de visera per no enlluernar-se amb el Sol tòrrid que domina el firmament, estirant l’esquena tant com pot, quasi fent puntetes per guanyar uns centímetres, per pocs que siguin, i així tenir millor perspectiva.
Encantat en aquesta labor, sent sorpresivament com un objecte que duen les ones topa contra el seu peu. Acotxa el cap sense tenir idea de què es pot tractar: “una ampolla... i té un missatge dintre!?” observa sorprès, i també un xic indignat per aquest particular gir en el guió: “hauria de ser jo qui enviés missatges perquè em rescatessin!!”. Tanmateix, i com és obvi no pot estar-s’hi de voler saber quin és el contingut del missatge. Curosament, extreu el rotllet de paper relligat amb un fil de cosir i llença l’ampolla al contenidor del vidre. Obri el missatge, gens corromput per la humitat marina i, en font arial mida 48, imprès amb una hewlett packard/deskjet 600, pot llegir un missatge que, per a la seva major sorpresa, li està dirigit personalment: “Robinson!!! Ni de lluny et creguis que et vindrem a rescatar de la teva illa: el món s’acaba!!!! Signa: Protecció Civil”.
Per uns segons a en Robinson li venen ganes de plorar, però a aquestes alçades ho considera un dispendi d’energia inútil. I, ans al contrari, decideix actuar:
- Divendres!!!! Vine!! On ets!? Vine!!! –crida vers l’interior de l’illa.
En qüestió de segons, un negre molt ben plantat apareix corrents des de l’atapeïda línia de selva, en el límit de la platja, per plantar-se al seu davant. I quasi en postura de firmes i encara amb l’alè accelerat demana:
- Què es requereix, Mister Robinson? –deferentment, per no dir servil.
- Primer que res, d’ara en endavant tracta’m de “tu”; crec que t’has guanyat la meva confiança.
- Com vostè... Com vulguis, nano! –cofoi exclama en Divendres per tant reconeixement exprés–. Alguna cosa més?
En Robinson, sense paraules i amb gest compungit, li posa al davant el missatge de l’ampolla. Divendres se’l mira:
- Què malparits! I això són excuses per desar-nos aquí penjats!?! –exclama el noi extremadament enervat.
- Veig que no copses quin és el quid de la qüestió...
En Divendres perfila un evident gest de circumstàncies. Sincerament contesta:
- Doncs la veritat, Robi, és que no sé on vols anar a parar.
- Has sentit què és allò que recomana la saviesa popular per la Fi del Món?
- Doncs ara no hi caic...
- Divendres!: jo t’estimo!!! –exclama en Robinson mentre es llença apassionadament sobre en Divendres per atrapar-lo entre els seus braços, frisosos pel contacte amb el seu estimat.
En Divendres no té el temps suficient per respondre-li “jo també!” com desitjava, doncs les seves dues boques s’entortolliguen en un bes apassionat. És l’inici d’una gran història d’amor.


Hiprebreve de la setmana

Laura López:

¡CUIDADO! BARDOS TRABAJANDO.


-No deberíamos haberle dado ninguna oportunidad...- Farfulló el Bardo Mayor- Toca de pena-
-Solo ha fallado en una nota- Se quejó su ayudante.
-¿Ves? Hasta tú, que estabas distraído, te has dado cuenta de que no tiene talento-
-Hombre, una lavadora sin brazos y que en vez de tocar, centrífuga el violín... que consiga interpretar el bolero de Rabel, equivocándose en una sola nota, tiene mucho merito-
-Siempre llevándome la contraria- Sentenció el Bardo Mayor, quitándole uno de los pañuelos de papel, que el ayudante había robado en sus reuniones papirofléxicos anónimos- ¡Todos me odiáis!

Y sin añadir nada más, corrió hacia su cuarto llorando estruendosamente. Sin duda alguna, era merecedor de llamarse Bardo Mayor, que gran actor. Aunque luego se volvió y le sacó la lengua con descaro... había que reconocer, que en eso de escurrir el bulto, el Bardo Mayor también tenía mucho arte.

El ayudante suspiró al ver la enorme cola de candidatos a entrar en el Gremio de Juglares. El año con más aspirantes... tres en total, contando con el violinista.
Y encima, el Bardo Mayor se había marchado dejándole solo... ahora que ya sabía en donde fallaban sus ranas de papel.

-Eh...- Intentó decirle a la lavadora, que mientras hacia el programa de prendas delicadas, esperaba expectante- Estás fuera, aquí no aceptamos a la gente que falla en el bolero de Rabel

Miró de nuevo a la cola. Había uno de esos tipos con chistera que hacían cosas raras con conejos y que cantaba opera. Y por último, un grupo de enanos, que habían convertido sus hachas en guitarras eléctricas y cantaban, con voces guturales, himnos al oro... el quinto grupo de aventureros, que intentaba colarse en el Gremio para robarles usando esa estrategia

- ¡Y los demás también, por no haber animado a vuestro compañero! ¡Estáis todos fuera!

Todos bufaron enfadados y se alejaron rabiando y mascullando maldiciones, clamando venganza

- A ver si ahora acabo la dichosa rana...

1 comentario:

Samuel Muriano dijo...

Querdia Laura López:

Hace tiempo te escuché en radio y tuve el impulso de llamar y decir mi opinión; me gustó tanto que no podía dejar pasar la oportunidad de decirte: ¡Ole!
Con este segundo escrito felicitarte de nuevo.

MALLORCA FANTÀSTICA 2007

MALLORCA FANTÀSTICA 2007
Estadisticas y contadores web gratis
Estadisticas Gratis